Aproximadament 2% de la població adulta pateix un trastorn límit de la personalitat (TLP), un trastorn psiquiàtric molt sovint de caràcter crònic caracteritzat per la dificultat en la regulació de les emocions, els canvis d’estat d’ànim, la impulsivitat i la inestabilitat. Des del punt de vista clínic, és un transtorn complex tant pel que fa al diagnòstic com al tractament.
El doctor Victor Guasch, psiquiatre del Centre de Salut Mental d’Adults de Montjuïc de Pere Claver Grup i expert en el tractament de pacients amb trastorn límit de personalitat, defineix aquest grup de trastorns contextualitzant la seva ambigüitat i ens ajuda a donar visibilitat a una problemàtica de salut mental que té un fort impacte a la societat i per la qual no s’estan destinant els recursos suficients per abordar-la.
Com definiries el Trastorn Límit de la Personalitat i quins són els factors que poden induir a patir aquest trastorn?
El trastorn límit de la personalitat (TLP) és un trastorn psicopatològic que sovint pot esdevenir greu, caracteritzat per inestabilitat emocional, conductes impulsives, dificultat en les relacions interpersonals i problemes d’identitat. És un dels trastorns de la personalitat més freqüents i els seus símptomes poden anar des del patiment i desregulació emocional, fins a problemes en les relacions interpersonals, alteracions d’identitat, alteracions cognitives o problemes conductuals com autolesions, conductes impulsives, abús de substàncies, etc. És estable en el temps i acostuma a aparèixer durant l’adolescència o a l’inici de l’etapa adulta.
Sabem que en les causes del TLP poden identificar-se aspectes genètics i ambientals. Per una banda, alguns estudis han indicat que els TLP poden tenir factors hereditaris o es poden associar a famílies amb problemes de salut mental. També s’ha demostrat que els factors ambientals i/o experiències vitals adverses en la infància per un desenvolupament sa de la personalitat, poden influir en l’aparició d’aquest trastorn.
Així podem afirmar que els i les pacients amb TLP comparteixen un patró persistent en la inestabilitat. Per què doncs s’insisteix sobre la particularitat de la seva definició i detecció?
El diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, com passa amb la resta del sistema diagnòstic en salut mental te una validesa científica poc sòlida, especialment en el que es refereix a un correlat biològic que l’avali. A més a més el trastorn límit de personalitat coexisteix molt sovint amb altres trastorns en un mateix individu i això dificulta moltes vegades la seva detecció i diagnòstic. La majoria dels pacients estan diagnosticats de trastorns aguts com ansietat o depressió i no com a trastorns de personalitat, que són la base de la seva problemàtica. És a dir, habitualment es tracten els símptomes com a trastorn principal sense arribar al nucli problemàtic que és el TLP.
En aquest sentit, falta informació i visibilització sobre aquest trastorn i caldria més investigació sobre els abordatges que funcionen en la pràctica perquè els TLP es considerin com el trastorn rellevant que és.
El trastorn límit de personalitat coexisteix molt sovint amb altres trastorns en un mateix individu i això dificulta la seva detecció i diagnòstic.
I què ens pots explicar respecte el tractament? Quina és la vostra experiència i què recomaneu des del Centre de Salut Mental de Pere Claver?
La majoria dels i les pacients són tractats a través de psicofàrmacs per abordar els símptomes com poden ser la depressió o l’ansietat que acompanyen el TLP. Hem d’entendre que els fàrmacs milloren el malestar i l’angoixa del pacient temporalment, però que per aconseguir l’equilibri emocional cal acompanyar-ho d’un tractament psicoterapèutic específic.
Des del CSMA de Pere Claver Salut Mental defensem que el tractament del trastorn límit de personalitat és bàsicament el psicoterapèutic. Creiem que, tal com mostren la majoria d’estudis, el tractament més adequat que inclou tant al o la pacient com a la seva família consisteix en la realització de sessions de psicoteràpia amb intervencions de freqüència elevada (un cop a la setmana habitualment) i d’una durada mínima d’un any.
Existeixen diferents tipus de psicoteràpies validades que han demostrat la seva efectivitat: la teràpia dialèctica-conductual, la teràpia focalitzada en la transferència, la teràpia basada en esquemes i la teràpia basada en la mentalització. Al CSMA de Pere Claver tenim professionals formats/des i acreditats/des com a psicoterapeutes en teràpia focalitzada en la transferència i en teràpia de mentalització i interès i podem aplicar aspectes de la dialèctica-conductual i la basada en esquemes per a les quals tenim interès a millorar la nostra formació.
Hem d’entendre que els fàrmacs milloren el malestar i l’angoixa del pacient temporalment, però que per aconseguir l’equilibri emocional cal acompanyar-ho d’un tractament psicoterapèutic específic.
Si empíricament se sap que la psicoteràpia és eficaç en el tractament dels TLP, quin és l'impediment?
Realment és molt greu que sapiguem que hi ha un tractament que ens funciona i que no el podem oferir. L’eina principal per tractar els TLP és el el temps però, a la xarxa de salut pública, manquen professionals formats que puguin donar aquest servei, però sobretot manca la implementació de pressupostos que tinguin l’objectiu de incorporar aquests professionals.
Hem d’entendre també que la investigació sobre el trastorn límit de personalitat és poca perquè no hi ha interessos comercials forts al darrera: és un trastorn que s’ha demostrat que no es pot beneficiar massa de la medicació i, per tant, la indústria farmacèutica no té massa interès en promoure l’estudi del seu diagnòstic ni del tractament.
És evident que cal inversió en investigació i implicació en la contractació i formació de professionals per recolzar i implementar l’ús de la psicoteràpia per tractar i abordar els casos de trastorn límit de la personalitat.
Des del CSMA de Pere Claver tracteu els TLP amb psicoteràpia, quins són els resultats basats en la vostra experiència?
Als CSMA calculem que un 15% dels pacients atesos tenen un diagnòstic de trastorn de personalitat; cada any atenem unes 100 persones amb diagnòstic de TLP. La majoria d’aquests pacients venen derivats al CSMA amb altres diagnòstics però posteriorment hem pogut detectar que el seu patiment té a veure amb un trastorn de personalitat.
Nosaltres hem tingut varis tipus d’abordatges adreçats a persones amb trastorn límit de personalitat. Concretament vam estar fent vàries edicions de grup de teràpia MBT (mentalització) i abordatges individuals basats en mentalització i psicoteràpia focalitzada en la transferència. Hem pogut detectar que hi ha una millora substancial en aspectes com les conductes de risc, la capacitat de mantenir les relacions interpersonals i de gestionar l’ansietat a partir de l’autoconeixement. La nostra tasca principal es clínica i la comunitat científica i els planificadors de recursos demanen “evidència científica” per recolzar qualsevol projecte, evidència que la pressió de l’assistència no ens permet obtenir.
A més, en dependre de la xarxa de salut pública, amb un encàrrec d’atenció a la salut mental d’un conjunt ampli de territori, no tenim ni espai ni temps per fer intervencions psicoterapèutiques com les que estan establertes als manuals i per avaluar-les rigorosament de manera que ens permetin estudiar la viabilitat i efectivitat d’aquestes tècniques en la població que atenem.
És paradoxal que la recerca estigui ubicada quasi exclusivament en les Universitats i en els Hospitals mentre que el gruix de les i els pacients són tractats en unes condicions molt diferents de les dissenyades en aquestes recerques i que no ens dotin de suficients mitjans per valorar aquestes intervencions en el medi on s’haurien d’aplicar amb major intensitat i freqüència.