Autora:
Carme Ríos. Psicòloga Clínica.
Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica d’Infants i Joves · UPPIJ
Sant Pere Claver – Fundació Sanitària
“Acabo de decidir que, a partir de ahora, si alguien me pregunta qué quiero que sean mis hijos, les diré que quiero que sean resilientes*”. Així ho deia l’Eva Bailén (mare de tres fills preocupada per temes d’educació i enginyera de telecomunicacions) en un article publicat al diari El País el 21 de març de 2018, gairebé dos anys abans de que esclatés aquesta situació de pandèmia pel COVID-19, sobtada, nova, desconeguda i plena d’incerteses, que ens ha capgirat el nostre dia a dia.
La resiliència* és “la capacitat dels éssers humans per adaptar-se a situacions adverses, superar-les i ser transformat positivament per elles” (Edith Grotberg, 1998, professora adjunta de l’Institut d’Iniciatives de Salut Mental de la Universitat de George Washington).
És evident que com a societat amb la situació del COVID-19 i el confinament no ens havíem proveït amb prou recursos sanitaris ni socials ni econòmics per quelcom de tanta magnitud. Però i de resiliència... com anem? Com sortiran els nostres infants d’aquesta experiència de confinament? Ens hem preparat prou? Hem dotat als infants de les eines per ser resilients? En aquest “primer món”, el nostre, on semblaria predominar una certa sobreprotecció de la infància –que no pateixin, que siguin feliços– hem tingut prou en compte que les dificultats, tard o d’hora, arriben, que les coses canvien, que la seguretat que els garantíem als nens i nenes podia tenir excepcions com aquesta?
Sense passar a l’altre extrem del pèndul, i ni molt menys defensar la idea de l’esforç perquè sí –perquè la vida és dura i així estaran preparats pel que els vingui-, sinó més aviat veient en l’esforç una experiència gratificant, escriu l’articulista Eva Bailén a l’article esmentat: “Esforzarse para superar un obstáculo o resolver un problema, y experimentar la satisfacción del logro alcanzado es una emoción por la que deben pasar nuestros hijos. No sería justo robarles esas vivencias”. Completament d’acord.
Acumular vivències de superació de situacions noves, de dificultats, i haver-ho fet fonamentalment amb els propis recursos és una forma d’anar-se enfortint i creixent com a persona. Però sempre pensant que cal dotar els menors d’unes capacitats psicològiques suficients per l’enfrontament dels obstacles i de les experiències frustrants que, a mode d’Equips de Protecció Individual (com els que haurien de haver estat proveïts els nostres sanitaris per exercir la seva tasca amb seguretat), els permetrà assolir aquest propòsit, no abandonar-lo i generar-los més patiment. Perquè en la majoria de les persones no hi ha prou amb la seva constitució genètica i és determinant la participació de l’entorn per desenvolupar aquestes proteccions.
“Acumular vivències de superació de situacions noves, de dificultats, i haver-ho fet fonamentalment amb els propis recursos és una forma d’anar-se enfortint i creixent com a persona”
Àmbits claus en la capacitat de resiliència
Repassem alguns aspectes sobre la resiliència:
- Sabem que en la capacitat de resiliència influeixen variables de diferent índole: les intrínseques al propi individu, les biogràfiques i les soci–ambientals.
- Que és un procés dinàmic al que s’arriba quan predominen els factors denominats protectors per sobre dels factors denominats de risc.
- Com a factors protectors considerem aquells que proveeixen seguretat i benestar als individus tals com l’accés als recursos bàsics, a la salut, a l’educació i que estimulen la capacitat d’enfrontar les dificultats i de resistir l’adversitat, fet que comporta estar més preparat per enfrontar nous reptes.
- Els factors de risc en canvi són aquells com pobresa, desigualtats socials, malalties físiques i trastorns mentals, maltractaments… que augmenten la sensibilitat davant el perill tot i estimulant respostes d’evitació i d’elevada ansietat i angoixa que dificultaran que la persona visqui l’experiència subjectiva de ser capaç de fer front a la situació i la privarà d’adquirir experiència de superació i de re assegurament.
- Perquè aquest procés sigui exitós ha d’haver-se fomentat des dels primers anys de vida i ha hagut d’implicar a tot l’entorn de la persona, començant per la família, l’escola i l’àmbit social general.
Un fet molt rellevant és que, de totes aquestes variables que participen de la capacitat de resiliència, hi ha una que destaquen la majoria dels experts en el tema: i és que esdevé fonamental que l’infant hagi trobat una figura cuidadora -familiar o no- que l’hagi fet sentir-se estimat, acceptat independentment de la seva condició física i/o social i reconegut en la seva vàlua com a persona.
“Esdevé fonamental que l’infant hagi trobat una figura cuidadora que l’hagi fet sentir-se estimat, acceptat independentment de la seva condició física i/o social i reconegut en la seva vàlua com a persona”
La psicòloga Emmy Elizabeth Werner (1992), creadora del concepte de resiliència, afirma que: “tots els estudis realizats en el món sobre els infants desgraciats, van comprovar que la influència més positiva per a ells és una relació afectuosa i estreta amb un adult significatiu. És a dir, que l’aparició o no d’aquesta capacitat en els subjectes depèn de la interacció de la persona i el seu entorn humà”.
“Són els pares i mares o substituts, com mediadors amb el medi social, els qui ajuden a la seva constitució a través d’una acció neutralitzadora dels estímuls amenaçadors. Si bé aquesta condició inicial del subjecte segueix existint tota la vida, sempre serà fonamental altre ésser humà per superar les adversitats mitjançant el desenvolupament de les fortaleses que constitueixen la resiliència”.
“L’aparició o no de la capacitat de resiliència depèn de la interacció de la persona i el seu entorn humà”
Infants resilients
Veiem com ja des de les primeres etapes de la vida, i en el vincle afectiu amorós que s’estableix entre la mare i el bebè, és quan comencen a establir-se les bases per desenvolupar una actitud resilient en els infants. Aquest marc de protecció i seguretat que troba el nen o nena el denominem relació d’aferrament segur (John Bowlby, psiquiatre i psicoanalista). És a l’hora el terreny on es forjen les relacions de confiança i empatia. Quan es dóna aquest tipus de vincle, els infants, en sentir-se estimats incondicionalment, troben el camí abonat per experimentar i donar sortida a capacitats exploratòries i creatives. Aquestes fortaleses formaran part del seu bagatge vital i davant de situacions noves i pot ser adverses com les que ara visquem, resultaran esser recursos molt valuosos.
Segurament molta de tota aquesta tasca s’ha fet prèviament, i s`ha fet prou bé pels pares, mares i pels educadors i educadores perquè de moment –i portem ja gairebé dos mesos amb els infants sense anar a l’escola- els nostres nens i nenes sembla que estan sent molt forts i capaços suportant tants dies d’estar a casa tancats i haver de fer front a moltes frustracions que els toca viure.
“En el vincle afectiu amorós que s’estableix entre la mare i el bebè comencen a establir-se les bases per desenvolupar una actitud resilient en els infants”
No obstant, queden moltes incerteses per viure. Hem d’estar alerta als signes d’atenció que donin els infants en acabar aquest confinament i poder detectar aquells que indiquin que pot haver estat una experiència massa difícil per ells i elles i totes aquestes bases trontollin.
Pot ser el seu nivell d’irritabilitat creixerà, pot ser les seves pors s’agreujaran i provocaran que no vulguin sortir al carrer, que els costi fer els deures… és possible que tinguin mal de panxa, queixes físiques diverses, problemes per dormir… Novament els pares i mares estaran en primera línia i seran ells i elles els principals agents de salut mental per curar aquestes ferides. Cal aturar-se, respirar fort, interessar-se, escoltar, abraçar, plorar junts i aplaçar fites.
Els i les professionals de salut mental formarem la segona línia i restarem disponibles per ajudar-los en el que ens sigui possible: valorar i comprendre per millorar els seus malestars i seguir estimulant i potenciant les seves capacitats de resiliència ara més que mai.
Potser més endavant, en haver-nos esforçat tots i totes plegats per complir les recomanacions de confinament, i sortir-ne de la millor manera possible, ens portarà certa satisfacció i ens farà ser més resilients no només als infants sinó a tots plegats.
Referències bibliogràfiques emprades i recomanades:
- Article “Quiero que mis hijos sean resilientes”. Autora: Eva Bailén. El País 21/03/18
- Melillo, Aldo; Suárez Ojeda, Elbio Néstor (comp.):” Resiliencia. Descubriendo las propias fortalezas”. Paidós. Buenos Aires.
- Melillo, Aldo; Suárez Ojeda, Elbio Néstor; Rodríguez, Daniel (comp.): “Resiliencia y Subjetividad”. Paidós. Buenos Aires
Enllaços d’interès:
- La Càpsula – I de sobte, el coronavirus…
- La Càpsula – Com fomentar la resiliència en fills de famílies que pateixen un trastorn mental sever?
- Llegir més articles de La Càpsula
- Web Sant Pere Claver – Fundació Sanitària