Autora:
Teresa Mª Ferret. Psicòloga clínica i Psicoanalista SEP-IPA.
Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica d’Infants i Joves · UPPIJ
Sant Pere Claver – Fundació Sanitària.
La crisi del COVID-19 ha superat les nostres expectatives i ens porta a viure en una situació que fa uns mesos no podíem imaginar. Aquesta nova realitat a la què ens enfrontem cada dia fa imprescindible poder anar paint els esdeveniments que vivim. Per tant, hem de seguir la nostra tasca psicoterapèutica en un moment que es fa més necessària que mai.
Som conscients que és molt complicat fer front a la incertesa, al no saber. Si a més hi afegim la por a la mort, a la malaltia, al contagi, a la pèrdua, a les dificultats econòmiques, el futur encara se’ns presenta més obscur. I tot això passa en un escenari d’alguna manera irreal, que és en la intimitat de la pròpia casa, en un lloc “segur” en el qual aparentment tot va bé i alhora tot canvia, es transforma, la qual cosa és molt angoixant. Aquesta contradicció és complexa d’afrontar: l’ansietat i el malestar són fora, però d’alguna manera van entrant a dintre.
Però no totes les situacions són iguals i cal diferenciar les famílies o persones que, ateses les seves circumstàncies, són a primera línia. Són elles les que viuen situacions molt traumàtiques en les què apareixen diferents emocions: ansietats per la mort, el contagi, una immensa tristesa i també ràbia, desesper, impotència… Aquesta és una realitat molt dura i necessita un suport especialitzat. Per donar-hi resposta, moltes institucions han facilitat telèfons d’atenció gratuïta al servei del personal sanitari i dels equips d’emergència”. Així, la Fundació Galatea, el Col·legi de Psicòlegs o els voluntaris de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, entre d’altres, porten a terme aquesta tasca d’ajuda.
També ens trobem amb el sofriment de les famílies que pateixen la malaltia, o estan vivint la preocupació i el dol per la pèrdua d’alguna persona estimada, i les que es troben en situació de vulnerabilitat per raons socioeconòmiques o bé per patir algun trastorn mental. Tot plegat fa que augmenti el risc de descompensació psicològica, agreujat pel fet de no poder sortir de casa. Cal que aquestes persones tinguin un suport específic, que els equips de salut mental estiguin a prop de les famílies malgrat el confinament.
És important detectar les necessitats per no caure en generalitzacions que no ajuden a comprendre, i ara més que mai hem de ser capaços de copsar la singularitat de cada situació. Així podrem apropar-nos al patiment individual, en un moment que a vegades es pot fer difícil demanar ajuda i connectar amb la pròpia necessitat.
“Els equips de salut mental han d’estar a prop de les famílies malgrat el confinament. Cal copsar la singularitat de cada situació”
Tots vivim i processem les ansietats segons les nostres característiques pròpies i la nostra estructura de personalitat, que ens permeten anar afrontant les dosis d’incertesa d’aquests dies. Per fer-ho es posen en marxa diferents mecanismes:
- Tendència a l’adhesió i a la imitació. Adoptem comportaments gregaris en un moment de confinament per la necessitat de pertinença a un grup, la qual cosa pot portar també a sentir-nos diferents si això no passa.
- Seguir l’estàndard de bones pràctiques que socialment s’imposa. Aquest estàndard, però, nega les dificultats que comporta adoptar-los quan hi ha malats a casa o quan l’angoixa no deixa pensar, i aleshores ens costa concentrar-nos, estem més irritables.
- La culpa, davant una situació de malestar general. Les angoixes particulars perden valor i es poden viure de manera culpabilitzant. Aquí també s’hi afegeix la culpa dels més joves per haver pogut contagiar els grans.
- La por a la mort i a la pèrdua. Són angoixes que no tenen forma però que es van infiltrant, moltes vegades es propaguen com un vaporitzador. Podem no ser-ne conscients i es manifesten en malestar somàtic, irritabilitat, malsons, símptomes difusos i també en respostes emocionals més desorganitzades.
El confinament fa que les visites presencials canviïn de format i tant els i les professionals de la salut mental com les famílies hem d’adaptar-nos-hi. Seguidament proposem unes recomanacions:
- Procurar tenir els aparells tècnics a punt, com programes, connexió a internet, carregadors…
- Fixar l’horari de trucada i, si escau, fer proves prèvies en el cas de visites on-line.
- Preservar la intimitat. Aquest aspecte és molt important i hem d’ajudar a pensar i a buscar aquest lloc. L’ús d’auriculars ajuda a tenir aquesta experiència d’intimitat i confidencialitat.
En el cas de fer una psicoteràpia amb un infant:
- Demanar als pares i mares o a l’infant que disposin de llapis, paper, colors, plastilina o alguna joguina que afavoreixi el joc simbòlic.
- Afavorir la comunicació.
Quan parlem per telèfon no tenim el feedback visual de l‘altra persona. El/la terapeuta ha d’estar més concentra/da en la comunicació verbal perquè no tenim la “no verbal”, que són dades que ajuden a comprendre el que ens vol dir l’altre, sobretot amb persones que tenen més dificultats de comunicació. Per tant, hem d’afavorir-la amb petits canvis tècnics, que faran que els/les professionals estem més actius/ves sense “actuar”.
Un exemple són les videotrucades, ja que si la connexió és bona l’expressió facial ajuda en la comunicació, encara que també es perden altres aspectes que tindríem amb el contacte presencial. Així, doncs, hem d’estar atents/tes a copsar aquesta comunicació.
- Importància de respectar el ritme de contacte de l’altre. Ser curosos/ses amb les defenses. Cal un temps d’escolta per poder entrar en contacte amb les pròpies ansietats. Es requereix un temps d’adaptació al nou setting i contenir la incertesa de com aniran aquests contactes. Hem de fer saber al pacient, infant o família que estem presents, que no tenim pressa, que estem disponibles.
- Oferir un espai d’escolta diferenciat. El setting intern del/de la terapeuta ajuda a col·locar-se en una posició d’escolta que li permet donar una resposta diferenciada de contenció, d’apropament afectiu, de comprensió de la situació emocional de la persona.
Nen de nou anys amb tendència a l’aïllament. Els pares, amb qui parlo prèviament, estan preocupats perquè aquests dies el noten més irritable i més tancat en el seu món. Quan es posa al telèfon, i després de la salutació inicial, em pregunta:
P. Què fas, Teresa?
Repeteix la pregunta mentre escolto i penso què he de respondre. Se m’acut que necessita saber el que jo faig ja que té dèficits en la teoria de la ment i li calen elements per representar-me.
T. Li dic que sóc a casa, que com ell no puc sortir i que truco als nens i nenes i a les seves famílies per saber com estan, què els passa, i que m’expliquen moltes coses. Que hi ha qui té por a la nit o està preocupat perquè el pare va a treballar (jo sé que el seu pare treballa en un servei essencial). M’interromp i em diu que ell està molt preocupat pels seus avis.
Li pregunto què fan, on viuen i el que pensa, i pot anar explicant coses sobre els seus avis.
P. Torna a preguntar-me: I tu què fas? Penso que hi ha alguna cosa en aquesta pregunta, i li dic que em sembla que em demana què faig perquè deu ser molt important el que un fa.
Va dient que sí, i que no sap què fer.
T. És clar, ja ho entenc, em vols dir que ara que estem moltes hores tancats a casa, potser costa trobar coses per fer.
I em diu que sí, que ja no sap què fer.
I segueix parlant de com és difícil aguantar l’avorriment. Plou i no pot sortir a la terrassa, però també hi ha moments que ja no sap a què jugar i les propostes dels pares no li interessen.
Parlem de l’avorriment, de no saber què fer, de quan les hores passen lentes… A poc a poc m’explica una història que s’ha inventat sobre el Furis, un heroi que està molt empipat i es baralla amb tothom i no para de pegar a la gent… Finalment el porten a la presó. Després canvien els personatges i hi ha qui pot fer alguna cosa per salvar la ciutat d’un perill immens que l’amenaça.
Aquesta història ens ajuda a apropar-nos plegats al seu estat mental. Amb aquesta vinyeta podem observar com des d’un altre setting es pot fer un treball d’ajuda psicoterapèutica. Cal estar atents i ser sensibles al malestar de l’altre i sobretot a la manera particular en què cadascú l’expressa.
“Hem d’estar atents i ser sensibles al malestar de l’altre i sobretot a la manera particular en què cadascú l’expressa”
Tant en infants com en grans l’avorriment és l’expressió que alguna cosa passa. És important poder-hi connectar per tal de contenir-la, donar-li nom i transformar-la, tal com il·lustra aquesta petita vinyeta clínica.
Els infants i les famílies agraeixen molt que els tinguem presents i són els qui abans s’adapten a les noves formes de comunicació. També ens demanen que ens hi adaptem nosaltres, i hem de saber crear un nou setting per continuar al costat dels col·lectius que, ara més que mai, necessiten el nostre suport.
Enllaços d’interès:
- La Càpsula – “Acompanyar als infants en el comiat dels avis i àvies en temps del coronavirus”
- La Càpsula – Com pot afectar-nos la situació de confinament pel coronavirus?
- Llegir més articles de La Càpsula
- Web Sant Pere Claver – Fundació Sanitària