Autora: Maria Sabaté i Sánchez
Treballadora Social de la Residència Tres Pins. Sant Pere Claver- Fundació Serveis Socials.
Residència Tres Pins: adaptabilitat i superació
Si ens centrem en parlar en com aquesta pandèmia ha afectat a les persones amb discapacitat intel·lectual que viuen en residències i, més concretament, a la Residència Tres Pins, m’arriscaria a dir que els seus projectes de vida s’han vist aturats i s’han vulnerat molts dels seus drets fonamentals.
A la Residència Tres Pins hi conviuen un total de 27 persones amb discapacitat intel·lectual lleu- moderada i amb trastorns de conducta. Som moltes les professionals que treballem per acompanyar a aquestes persones. Tanmateix no podem parlar d’acompanyament sense destacar la tasca duta a terme per les persones voluntàries, qui, aportant part del seu temps, fan més fàcil el dia a dia de les residents. Totes nosaltres posem de la nostra part per a que la residencia sigui un espai segur, confortable, íntim… El nostre objectiu principal és que les persones que hi resideixen sentin la Residència Tres Pins com casa seva, que tinguin el major benestar físic i emocional i, en definitiva, que gaudeixin de la major qualitat de vida possible.
L’Abans i el desprès de la pandèmia a la Residència
Abans de la pandèmia, vetllar perquè les persones que atenem poguessin dur una vida el més independent possible era una qüestió primordial. Treballàvem conjuntament amb elles perquè tinguessin augmentessin la seva autonomia i poguessin viure les seves vides amb independència. A més, com a professionals, tenim molta responsabilitat i prenem decisions constantment que afecten les persones que acompanyem i determinen els seus presents i futurs.
És per aquest motiu que les nostres accions no poden resultar mai arbitraries; hi ha d’haver marcs legals, teòrics i pràctics que guiïn, expliquin i justifiquin el perquè de les nostres intervencions professionals. Per exemple, les intervencions al centre venen marcades perquè hi són presents documents com la convenció de Nova York i l’ús d’eines com l’escala de qualitat de vida. També perquè les professionals participem en espais de reflexió ètica i de supervisió professional on ens qüestionem cap a on haurien de dirigir-se les nostres intervencions.
Amb la pandèmia, però, aquesta prioritat es va veure sacsejada des de bon principi. Els esforços per part dels governs han estat centrats en la prevenció contra el virus. En conseqüència, ens vam centrar en la salut física de les persones a les quals acompanyem, essent aquesta prioritària en detriment d’altres aspectes que també resulten importants per a garantir una bona qualitat de vida. Tal com descriuen des de DINCAT: “Ha suposat un conflicte entre la preservació de la salut física davant la pandèmia i la salut entesa com el benestar de la persona de manera més holística”.
Com a professional, destaco sentiments tals com frustració i desgast emocional així com la dificultat de treballar amb protocols i directrius que arriben des del Departament de Salut. El marge d’actuació sempre ha sigut molt fi, ja que havíem de seguir les directrius emeses i, alhora, les havíem de transmetre a residents i famílies, les quals es trobaven moltes vegades desorientades amb tants canvis seguits.
No hem d’oblidar que els protocols han anat variant i, en molts casos, l’objectiu principal ha estat sempre relacionat amb la prevenció, sense tenir en compte altres aspectes com la salut mental. Aquesta situació ha exigit a les professionals treballar amb una capacitat d’adaptació molt ràpida alhora que treballar amb la incertesa de forma constant.
M’agradaria destacar també el paper de les persones voluntàries, qui tot haver-se vist immerses davant d’aquesta situació, han seguit fent-nos costat. Han sigut essencials i s’han adaptat amb rapidesa per seguir oferint els acompanyaments que fins ara feien. S’han mostrat presents, volent reprendre quan abans els tallers i/o activitats que dinamitzaven juntament amb l’equip d’atenció directa.
Podem exemplificar l’impacte en les persones residents destacant que ha sigut notable la disminució i, fins i tot, extinció, de la seva participació social i comunitària, a més de l’aïllament continuat. Aquests fets han comportat la pèrdua de certes relacions interpersonals de forma temporal i/o definitiva, ja que han estat mesos sense veure als seus familiars i gent estimada. Per un altre costat, ha comportat l’extinció de tota participació comunitària com ara l’assistència a activitats i tallers a què estaven inscrits o el voluntariat que algunes persones estaven duent a terme tant dins com fora de la mateixa fundació. No ha sigut fins ara, en els mesos de tardor del 2021, que ens hem pogut plantejar recuperar-les de nou.
Què passarà quan la voluntat no sigui una opció viable o possible?
Seria un error quedar-nos amb la dificultat existent i no anar més enllà. És important que ens preguntem què fem a partir d’ara. La Covid-19 seguirà entre nosaltres i els projectes de vida de cadascuna de les persones que viuen a la residència, no poden seguir aturats. Hem de reprendre el que hem deixat en pausa i donar-li continuïtat. Des de la residència recuperem de nou el repte de seguir treballant per ser facilitadors per la consecució d’objectius que permetin desenvolupar els projectes de vida de cadascuna de les persones residents.
Referències bibliogràfiques:
Enllaços d'interès:
- Càpsula sobre l’impacte emocional per la covid-19.
- La Càpsula. Articles divulgatius d’actualitat.
- Vídeo campaña #SiJoHoFaigTuTambé. Residència Tres Pins
- Residència Tres Pins.