Al llarg dels seus 30 anys de trajectòria professional en el camp de les migracions, el doctor Joseba Achotegui, director del SAPPIR, pot testificar sobre els profunds canvis que aquest fenomen ha patit en els últims temps. Autor del terme Síndrome d’Ulisses, Achotegui repassa en aquesta entrevista la situació actual del fenomen migratori i com aquest afecta a nivell psicològic a les persones migrants.
Una de les seves aportacions més importants ha estat el terme conegut com a Síndrome d'Ulisses. En què consisteix?
És un quadre d’estrès, de tensió i de dol que apareix en persones que viuen una situació extrema, en aquest cas persones migrants. Cal posar-se al lloc d’una persona que ve d’un altre país, que està aquí sense la seva família, que moltes vegades està indocumentada o té algun problema amb els papers. Aquestes persones vénen amb por, no poden portar una vida normal i viuen molt excloses. Tot aquest conjunt de problemes és el que dóna lloc al que vaig anomenar Síndrome d’Ulisses.
És important aclarir que no parlem d'una malaltia. Estar estressat no és estar malalt...
Exacte. Aquesta síndrome afecta a moltíssima gent. És més, normalment tendeixen a emigrar persones bastant fortes i valentes. No qualsevol puja a una pastera per creuar tot l’Atlàntic des Camerun o des de Senegal. Són persones fortes però que viuen una situació molt dura durant molt de temps. De vegades estan una mica tristes, dormen malament, estan nervioses, els fa mal el cap… Això és el que anomenem la Síndrome d’Ulisses. Viuen una situació molt dura de solitud, de por i d’indefensió que em va recordar molt a l’Odissea. Un Ulisses perdut, naufragant en les mateixes platges en què estan naufragant ara les persones que migren. Hi ha moltes similituds.
La Síndrome de Ulisses, també es pot detectar en persones refugiades?
Sí que veiem amb freqüència la Síndrome d’Ulisses en aquest col·lectiu, perquè precisament aquest quadre pot sorgir quan durant la migració es viuen situacions extremes, com passa en el cas de moltes persones refugiades que es troben en situacions de soledat, por, indefensió i de manca d’oportunitats. Són precisament aquestes circumstàncies les que donen lloc a la Síndrome d’Ulisses.
Vostè dirigeix el SAPPIR, creat el 1994. Han passat gairebé 30 anys i la societat ha canviat molt. També la migració?
La migració canvia contínuament. Jo em dedico a aquesta àrea des de fa 30 anys i els canvis han estat molt grans. Pensem per exemple que en els anys 80 i 90 no hi havia problema en regularitzar la situació de les persones migrants. Jo recordo en aquesta mateixa consulta parlar amb una persona que havia migrat que em deia que no tenia temps pels papers perquè tenia molta feina. Uns anys després la gent es mor per aconseguir-los.
Aquests canvis en la migració han canviat també la Síndrome d'Ulisses? Hi ha característiques noves?
Sí. La síndrome la vaig definir l’any 2002 perquè en els anys 90 no hi havia pròpiament Síndrome d’Ulisses. La gent arribava, però tenia els seus drets, portava a la seva família, s’inseria en la societat… Apareix aproximadament a partir de l’any 2000, quan l’UE tanca les fronteres. Espanya és la frontera sud i això ens afecta profundament. Jo començo a veure en la consulta que les persones m’expliquen circumstàncies diferents: no aconsegueixen documentació, estan espantats, no volen agafar el metro per por que hi hagi una batuda, no els deixen que vinguin seva dona i els seus fills… Tot això no passava en els anys anteriors.
Normalment tendeixen a emigrar persones bastant fortes i valentes. No qualsevol persona puja a una pastera
Ha comentat en un parell d'ocasions la qüestió dels papers. Avui els migrants troben moltes traves ... Això afegeix encara més estrès?
L’estrès en arribar aquí muta. Hi ha un estrès associat al viatge migratori i al moment de l’arribada. Però si després la persona no té una mínima estabilitat legal per viure amb dignitat comença a estar molt afectada i estressada. Aleshores apareix la Síndrome d’Ulisses.
En el seu llibre 'La intel·ligència migratòria' vostè afirma que hi ha una gran deshumanització en l'abordatge de les migracions. A què es refereix?
Avui es parla bastant del tema de la migració. Si veiem les notícies probablement hi haurà algun debat o reportatge. Però es parla molt poc de la vessant emocional de les persones que emigren, del que senten i del que viuen. Es parla més a nivell demogràfic, estadístic, sociològic o econòmic. I és important que es faci, no ho discuteixo. Però qui és el protagonista en una migració? La persona que migra. Crec que hi ha poca sensibilitat per apropar-nos al que viu i al que sent.
Es diu que els murs per contenir la immigració no serveixen per a res perquè al final la gent els supera. Els supera, sí, però com? Alguns moren, els que arriben són aquí sense drets… Els murs evidentment no aconsegueixen frenar totes les migracions, però el seu efecte és demolidor sobre les persones. Estadísticament es pot dir que han entrat milers, però com han arribat? Com estan? Quants s’han quedat pel camí? Per això parlo d’una certa deshumanització.
Els murs no aconsegueixen frenar totes les migracions, però el seu efecte és demolidor sobre les persones
També afirma que migrar avui s'està convertint per a milions de persones en un procés que posseeix uns nivells d'estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d'adaptació dels éssers humans...
D’aquí la imatge de l’Odissea. Ulisses era un semidéu, era un heroi grec. El drama és que avui està vivint tot això persones corrents. No són herois de la mitologia. Són temps molt durs.
Com afecta emocionalment abandonar forçadament i en condicions extremes el teu país, com és el cas actualment de les persones refugiades a causa del conflicte bèl·lic a Ucraïna?
El fet d’abandonar de forma forçada el país d’origen, com passa ara amb milions de persones que procedeixen d’Ucraïna, provoca haver d’elaborar en un context molt difícil els 7 dols de la migració: família, llengua, cultura, terra, estatus social, contacte amb el grup de pertinença i riscos físics. Perquè es viuen separacions forçades dels éssers estimats, discriminacions, pèrdua d’estatus social… En definitiva, es viu un dol migratori extrem que deriva en la Síndrome d’Ulisses.
Com podem acollir i acompanyar a una persona refugiada? Quines són les seves necessitats?
L’acompanyament i l’acollida de les persones refugiades es basa fonamentalment en dur a terme una intervenció de tipus psicosocial per afavorir el contacte i la relació amb les persones del país d’acollida, el suport a nivell legal i unes condicions de vida dignes. Paral·lelament convé desplegar també una intervenció psicoeducativa per contribuir a que reforcin la seva capacitat de resiliència davant la situació en la que es troben. Durant aquesta intervenció es poden treballar, per exemple, tècniques d’habilitats socials, d’higiene de la son, de grups de contenció o rol playing…
Com ha acompanyat el SAPPIR a les persones migrants que han anat arribant a Catalunya?
En el 94, quan es crea el servei, és quan comencen a arribar els moviments migratoris. Quan Espanya entra a l’UE en el 1987 a l’exterior es percep que aquest país canvia. Es produeix un desenvolupament i comencen a arribar persones migrants.
Un grup de companys vam detectar que aquests immigrants que arribaven no disposaven d’atenció sanitària i no existia una xarxa per atendre’ls. Per això es va plantejar la creació d’un servei especialitzat en salut mental, una assistència que no existia. Així va néixer el SAPPIR. La primera etapa va ser més tranquil·la, assistint a una migració que arriba a poc a poc i es va acomodant relativament bé.
Però cap a l’any 2000 Europa dóna un toc de campana i afirma que això s’ha de frenar. És quan arriben les primeres pasteres i els primers morts a la Mediterrània. La situació es complica: molta població indocumentada, amb molts problemes, molt desarrelament, la impossibilitat del retrobament familiar i que no podien entrar en els circuits de treball perquè no estar regularitzats…
Nosaltres hem anat adaptant-nos al que anava passant. La crisi del 2008 és terrible per als immigrants perquè la crisi genera en ells un efecte duríssim. Si el percentatge de desnonaments a Espanya va ser del 18%, per aquest col·lectiu va ser del 36%. El major pes de la crisi va caure sobre la població immigrant.
Veient tots els canvis que hi ha hagut és complicat imaginar-se la migració del futur?
És molt imprevisible. Moltes de les circumstàncies que han acabat arribant eren impensables. L’any 1990 no ens podíem haver imaginat l’arribada dels sense papers, que després vindria la gran crisi… Sí cal estar, i això sempre ho hem intentat, amb els ulls molt oberts i l’oïda molt atenta per veure per on van els vents. No m’atreviria a fer un pronòstic perquè vistos els canvis tan grans que hi ha hagut realment és molt difícil.
El que sí que sembla clar és que la migració com a fenomen és una cosa que ha arribat per quedar-s’hi
Els moviments migratoris, amb la globalització, hi són i això sí que no s’aturarà. Però el que no sabem és quins nous elements portarà.
Dr. Joseba Achotegui
Psiquiatre i director del SAPPIR. Sant Pere Claver – Fundació Sanitària
Enllaços d’interès
- Sant Pere Claver – Fundació Sanitària
- Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR)
- Converses amb Joseba Achotegui: El dilema de deixar el teu país
- Documental sobre l’obra Sorra Freda
- I Jornada d’Atenció a la Salut Mental dels Refugiats
- #Conversesvirtuals: L’Atenció en la salut mental per a persones refugiades. La guerra a Ucraïna.