Autora:
Mara Sverdlik. Dra. en psicologia. Experta clínica amb infants
Mara Sverdlik és doctora en psicologia per la Universitat de Buenos Aires (Argentina). Es dedica a l’activitat clínica amb infants des de fa més de 20 anys. Parlem amb ella després de la seva participació en una sessió clínica a Sant Pere Claver en què ha compartit la seva experiència sobre el pensament clínic en l’abordatge de la patologia contemporània.
Què és l’excés adaptatiu?
Què suposa això per a una persona?
La feina, no només en quantitat d’hores sinó també en com s’exerceix, implica moltes hores de treball amb sobreadaptació. En canvi l’oci és un moment de descàrrega, plaer i consum. Aquesta combinació de treball sobreadaptat i oci desbordant provoca contradiccions i paradoxes. També en la criança dels fills i filles.
Com afecta la sobreadaptació dels pares i mares als fills i filles?
Durant tota la setmana s’educa els infants de manera normativa. Una cosa és complir amb coses necessàries a nivell normatiu com anar a l’escola, créixer, menjar… Però l’altra, i aquí rau el problema, és quan la vida es redueix a això i el plaer i el joc estan concentrats el cap de setmana o en moments concrets del dia. I quan es juga, com es juga? Es juga d’una manera excessiva en la satisfacció.
Quines conseqüències té la sobreadaptació dels pares i mares en els infants?
Tot això té conseqüències per al ‘jo’, una instància amb plasticitat que no pot amb unes paradoxes tan grans. Per això la persona acaba desbordada en la modalitat de l’oci o rígida en la modalitat normativa. Els infants, igual que funcionen els seus pares i mares a la feina, tenen un excés d’adaptació i compleixen amb tot. En canvi després a l’hora de jugar senten un buit.
“De vegades els pares i mares no toleren que l’infant s’equivoqui jugant”
En què consisteix aquest ‘buit’?
Què suposa tot això?
Bàsicament no es construeixen processos d’imaginació. No hi ha res propi en el joc. No és genuí perquè ells sols no poden inventar. És una altra de les maneres de sobreadaptació en el joc. Tot això afecta la curiositat i com a conseqüència al rendiment escolar. Per exemple, hi ha infants desbordats que juguen tirant-ho tot. És entrar a la consulta i començar a tirar coses, barrejar-ho tot, no poder sostenir una regla de joc… No tenen una motricitat orientada al control sinó al desbordament de tirar i pegar, que són de satisfacció immediata.
A què es deu aquesta situació?
El tema és com s’ofereix el joc i el temps per jugar. Hi ha vegades que els pares i mares juguen amb ells i estan amb el mòbil. O els deixen jugar una estoneta sols i se’n van. Van i venen. No hi ha oferta de la imaginació dels pares i les mares perquè són pares i mares que estan bàsicament sobreadaptats i estan pensant en la tasca del dia següent, la feina… i no acaben de jugar a coses que provoquen plaer en la infància.
Quines recomanacions donaries als pares i les mares d’avui?
Reprendre la seva pròpia infància i posar-la en joc amb el joc. Si durant la setmana, tot i totes les exigències que hi ha, un es proposa jugar 15 minuts amb un nen això ja és molt valuós. Però han de ser jocs genuïns. L’adult també ha de buscar plaer en el joc. Si no es transmet plaer en el joc no té sentit. El sentit es construeix a partir del plaer. Si algú en el joc, per exemple, vol que l’infant ja de molt petit aprengui els colors, els números… pot ser que el nen o la nena ho aprengui però ho faci d’una manera estereotipada. No els genera plaer perquè només és l’aplicació de la normativa. No es juga amb els colors. Si això es produeix de forma molt primerenca no genera més pensament o creació sinó una modalitat d’aprenentatge sobreadaptatiu.
Què s’hauria d’evitar en els moments de joc?
En un joc no es tracta de guanyar ni perdre, ni que l’infant ho faci bé. De vegades els pares i les mares no toleren que en un joc un nen o nena escrigui malament alguna cosa o no acabi de fer bé una suma, de seguida la completen ells. Per exemple, jugant a l’oca. Tenen dos daus i han de sumar. De vegades els infants més grans comencen a sumar amb els dits i compten, i un sap que a l’escola no funcionen així. Que volen jugar així? Doncs deixeu-los, estem jugant. De vegades els pares i les mares els hi diuen que no fan bé la suma o que s’han equivocat. Això també genera formes de sobreadaptació, encara que els pares i mares estiguin jugant una bona estona amb ells. Fer servir l’espai de joc per ensenyar tampoc serveix. Un s’ha de divertir, veure què se li ocorre a l’infant i riure no del que està bé o del que està malament sinó del que produeix riure, imaginació, associació de paraules…
S’han de posar límits?
Òbviament, tot el contrari tampoc serveix. Moltes vegades els pares i mares diuen anem a deixar que jugui lliure i tiren i tiren, barregen… i si un no posa una mica d’organització, això tampoc és joc. El caos no és joc. El que estem vivint és quelcom que es diu posició intermèdia.
En què consisteix ‘la posició intermèdia’?
Ni l’excés on l’infant està sol i juga sol com vol ni tampoc la normativitat on les coses s’han de fer de certa manera. Perquè l’espai del joc sigui creatiu ha de tenir quelcom d’organització i quelcom de solt, creatiu, estrany, boig, que permeti seguir generant sentit. I aquesta posició intermèdia de vegades requereix de bastants recursos dels pares i mares però sobretot que estiguin tranquils perquè un només pot riure quan no està preocupat.
Què passa a l’escola?
A l’escola moltes vegades el plaer de l’aprenentatge en si mateix està perdut i és només obligació. Els infants tenen ja des de molt petits un predomini de la normativa, enlloc de mostrar un predomini del joc com hi hauria d’haver en l’escola bressol. El plaer està molt escindit del deure. Costa molt de transmetre als mestres. Tenen molt més èxit els professors amb més recursos que els mestres més normatius, que a més influeixen en què aquell infant vagi content a l’escola encara que li costi. Fins i tot als nens i nenes que els hi costa comencen en un circuit molt difícil on cada vegada és més inaccessible allò que els hi costa. No només està deslligat del plaer sinó de les seves possibilitats d’accedir a alguna cosa similar.
La infància és cada vegada més breu?
Els temps de la primera infància de 0 a 6 anys s’escurcen. Els nens i nenes requereixen temps d’estructuració psíquica perquè els recursos bàsics es constitueixin amb riquesa. Però la primera infància s’escurça amb demandes normatives de, per exemple, exigències d’aprenentatge quan els nens i les nenes encara no estan preparats i necessiten seguir jugant. Aquí ja disminueix el joc bàsic infantil.
El temps és la clau?
Poder tenir un temps intern. No com a consigna, no com a temps buit, sinó la transmissió del que es produeix en els sentits individuals, de coses que es poden lligar a la història pròpia, de novetats de l’època… la sorpresa! De vegades els pares, les mares o els/les mestres no s’ubiquen en la posició de sorpresa del que un nen o nena diu o fa. Per explicar-se, un nen necessita temps. I un sentiment de sorpresa demostra que un pot escoltar amb una actitud que s’interessa per la vida de l’altre.
Enllaços d’interès:
- Llegir més articles de La Càpsula
- Web Sant Pere Claver – Fundació Sanitària